L'Islam
Com el judaisme i el cristianisme, l'Islam és una religió monoteista. Com aquests, es constitueixentorn d'un llibre, un llibre sagrat que és paraula de Déu. Recitant fragments d'aquest llibre, el creient es troba més a la vora de Déu, Al·là; però l'Islam és una religió eminentment social. Els seus caps religiosos són, també, caps polítics. Pels seus fidels, la religió és molt més que qüestió personal; és la realitat entorn de la qual tot gira: individu, societat, economia i cultura; és una vivència que abraça i unifica totes les facetes de la vida.La paraula islam en àrab designa l'acte de submissió completa o dependència absoluta respecte a Déu. La paraula muslim o musulmà, aplicada a l'home o dona que s'ha lliurat sense reserves a Déu, prové de la mateixa arrel de la que deriva islam: ambdues fan referència al creient totalment sotmès a Al·là, l'invisible. el totpoderós, el misericordiós.
L'Islam, potser com cap altra religió, experimenta un accelerat procés d'expansió. Al 1975 es parlava d'un nombre aproximat de tres cents milions de fidels; al 2000, es parla de mil milions, amb un ritme de creixement del 3% anual. Els seus fidels creuen en un Déu que en àrab s’anomena Al·là, qui va revelar el seu missatge al profeta Mahoma (Muhàmmad) a traves de l'arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge es pot veure reflectit en l'Alcorà. Mahoma i l'Alcorà L'Alcorà és el llibre sagrat de l'Islam. El llibre és un conjunt de sures o capítols que descriuen l' experiència de revelació divina viscuda per un comerciant àrab anomenat Muhammed ibn Abdallah i conegut per Mahoma (571-632). Mahoma fou el fundador de l'Islam. Aquest, nascut a la ciutat de la Meca, era conscient del malestar i preocupació que hi havia a la seva ciutat, malgrat el creixent i espectacular progrés econòmic que vivia. Així, oposant-se a les extremes desigualtats i a les barreres socials del seu entorn i oposant-se al politeisme religiós dominant, sorgí en ell la profunda convicció religiosa que Déu l'havia cridat per a restablir els antics valors tribals de comunitat i mútua dependència. Els musulmans consideren Mahoma com el darrer profeta i missatger enviat per Déu (en àrab Al·là) a tota la humanitat. Segons la creença islàmica més generalitzada, Mahoma és la persona ideal, que tot musulmà ha de prendre com a model en la seva vida; tothom ha d'adherir-se als codis ètics i morals atribuïts al Profeta perquè així ho mana Déu. Mahoma és la persona perfecta, un regal de Déu al món, que uneix l'esfera divina amb la humana, igual com l'alba uneix la nit i el dia. |
Els cinc pilars de l'Islam
L'Islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu; és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant les relacions amb Déu com tota la diversitat de relacions socials. La Xara o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana; de cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.
El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir per arribar a la salvació:
- La professió de fe (xahada): El creient ha de recitar la següent frase: «No hi ha cap Déu tret de Déu, i Mahoma n'és el profeta». Pronunciar-la és una acte de fe molt important, ja que a través seu el fidel adhereix al principi essencial de l'islam: el de la unitat i la unicitat de Déu. Aquesta frase acompanya els creients en els principals moments de la vida. Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.
- La pregària ritual: Aquesta s'efectua cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca. Els musulmans han de dirigir-se a Al·là amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l'Alcorà i sempre es repeteix la invocació «Allah akbar» («Al·là és el més gran»).
- L'almoina: L'almoina reglamentada i obligatòria (zakat), estipula que els musulmans han d'aportar cada any una certa part del seu capital per tal d'ajudar els pobres i la comunitat. Les finalitats d'aquesta almoina són, segons la doctrina musulmana, limitar l'acumulació de riqueses, purificar l'ànima de l'avarícia i la cobdícia, ajudar els pobres i necessitats, participar a l'esperit de comunitat i contribuir a les obres d'utilitat pública com escoles o hospitals.
- El dejuni durant el mes del ramadà: El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Durant tota la durada d'aquest mes sagrat es realitza el sawm (l'abstinència), com a exercici espiritual d'introspecció i de comunió entre tots els musulmans: des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.
- El pelegrinatge a la Meca (hajj): El cinquè pilar bàsic de la fe islàmica és la visita dels llocs sants de la Meca, on s'hi acompleixen diversos rituals. Aquesta visita s'ha de portar a terme almenys un cop a la vida, però és només per a aquells fidels capacitats de mitjans per a poder-la efectuar. LLavors han de pelegrinar a la Meca i a la Gran Mesquita i davant la 'pedra negra' o Ka'ba, han de proclamar conjuntament: «Aquí estic, al teu servei, oh Al·là!». Es realitza durant el darrer mes del calendari musulmà i implica la visita combinada dels llocs sants de la Meca.
Llocs sants i símbols
Per a no desviar els fidels de la noció d'unicitat divina l'islam no integra la devoció envers objectes o sants. Hi ha tres ciutats que es consideren com a sagrades per albergar indrets d'un simbolisme molt especial:
La primera ciutat santa és la Meca, a l'Aràbia Saudita, on es troba la Kaba. Segons la tradició, aquest edifici va ser el primer lloc de culte a la Terra, construït per Adam i reconstruït per Ibrahim (Abraham) per ordre divina. La Kaba és considerada el centre de l'islam, indret vers el qual tots els fidels del món s'orienten per a pregar (alquibla). Cada musulmà ha de pelegrinar-hi almenys una vegada a la vida si en té la capacitat física i financera.
La segona és Medina (Al-Madina), ciutat on el profeta Muhàmmad va emigrar durant l'episodi alcorànic de l'hègira, i on va morir i s'hi troba enterrat (a la mesquita del Profeta).
La primera ciutat santa és la Meca, a l'Aràbia Saudita, on es troba la Kaba. Segons la tradició, aquest edifici va ser el primer lloc de culte a la Terra, construït per Adam i reconstruït per Ibrahim (Abraham) per ordre divina. La Kaba és considerada el centre de l'islam, indret vers el qual tots els fidels del món s'orienten per a pregar (alquibla). Cada musulmà ha de pelegrinar-hi almenys una vegada a la vida si en té la capacitat física i financera.
La segona és Medina (Al-Madina), ciutat on el profeta Muhàmmad va emigrar durant l'episodi alcorànic de l'hègira, i on va morir i s'hi troba enterrat (a la mesquita del Profeta).
La tercera és Jerusalem (Al-Quds), amb la mesquita d'Al-Aqsa i la Cúpula de la Roca, lloc des d'on, segons la tradició, Muhàmmad va efectuar un viatge miraculós vers Déu (Miraj).La Cúpula de la Roca es construeix on abans havia estat el temple de Salomo. Llavors transcendeix un lloc sagrat per Jueus, Cristians i Musulmans.
