L'Islam i Occident
L'Islam, nascut del judaisme i del cristianisme, és una herència del passat ben viva avui. En els seus primers segles visquè, en tots els aspectes, els seus moments més brillants. A l'Al Àndalus, l'esplendorós Califat de Còrdova (929-1031), n'és una de les més coneguts testimonis. Sense l'herència musulmana, el món cristià medieval, bressol de la civilització occidental, no hauria traspassat les seves pròpies limitacions.
Actualment existeix un important patrimoni d’origen àrab a Espanya pel que fa a cultura e idioma. La visió que el món àrab va tenir al-Andalus va afectar a tots els habitants de la península. La influència d’aquesta forma de vida, que va ser la normal durant casi un mil·lenni, perdura avui dia.
La llengua:
Tenint en compte la diferència de nivell cultural entre cristians i musulmans durant l’edat mitjana resulta lògic pensar que les paraules que expressaven determinades tècniques, objectes i situacions que no existeixen entre els cristians fossin assimilats per aquets ja que no podien esser traduïdes.
El primer i més notori empíricament es la fonètica de idioma, la qual pertany al tall lingüístic de l’àrab.En segon lloc la riquesa idiomàtica de l’àrab també ha influït , ja que el castellà té una gran riquesa pel que fa a conjugacions i declinacions.
A més a més de ser la llengua utilitzada pel culte a Allah, també era usada per les ciències, la administració pública i en els àmbits urbans. De la barreja idiomàtica que usa el llatí, l’àrab i el grec sorgeix el castellà. La xifra de 4000 paraules que tenim d’origen àrab demostra la important influència. Aquest es un llistat de paraules de procedència àrab: Aceite, almohada, aceituna, baño, barrio, café dado, hola, iman, jinete, ojalá, paraisoo, quiosco, sandia, tabique, etc.
Alguns costums socials:
Alguns costums bàsics que tenim avui dia també provenen dels àrabs, sobretot temes de higiene i gastronòmics. Els perfums sempre han fascinat als musulmans, la majoria usaven algun tipus de substancia per perfumar el cos. Amb el propòsit d’aromatitzar cossos i ambients van introduir substàncies com plantes i especies i les tècniques i els procediments per fabricar-los. Per exemple la resina d’un arbre ja s’usava com a encens. A més dels perfums, també es preocupaven per la higiene bucal , i amb unes branquetes d’una planta feien el “ siwal”, l’usaven com un respall.
En plena edat mitjana, quan a l’Espanya cristiana la higiene personal era una pràctica casi desconeguda al-Àndalus ja hi havia un bany públic a cada barri. I al igual que les mesquites i altres llocs públics servien per reunions polítiques i socials. Era un espai de trobada on desapareixien les classes social , això si les dones i homes anaven per separat.
Els banys públics de l’Espanya musulmans eren autentica balnearis on es feien massatges i s’aplicaven olis hidratants. També existien depilatoris i tractaments per la hidratació facial.
Pel que fa al menjar , com en altres cultures , també serveix per compartir moment i crear llaços am qui comparteixes el menjar. Nosaltres tenim també algunes receptes d’origen àrab, per exemple les mandonguilles o la costum de fregir, (ous ferrats) empanades i l’arròs amb llet es d’origen andalús. També ho son molts dels dolços que mengem. També hem heretat el procediment de menjar primer entrants com amanides i després el plat fort.
L'arquitectura:
L’arquitectura àrab va ser també una gran aportació per la Península Ibérica. L’arquitectura no solament des de el sentit estètic sinó també el sentit urbà i les tècniques de construcció.
Pel que fa a l’estètica les cases àmplies i els sostres alts són característiques pròpies de la casa àrab. El sostre se fang, el fet de posar moltes finestres i portes i l’existència de cases amb grans solars. Respecte a l’ urbanisme van fer moltes construccions d’ordre públic, i la disposició de carrers també es característica.
Pel que fa a les tècniques de construcció els àrabs van ser pioners en la forma de construir, no solament per l’ús del fang que era mes pràctic i estètic sinó que a més a més eren uns mestres de les construccions per a la guerra. ( búnquers ). Aplicaven les matemàtiques a la construcció, i això feia els edificis més fiables.
